Arribem a Puno, una ciutat amb poc encant coneguda pel seu clima fredot però el punt perfecte per conèixer el Llac Titicaca peruà. El nostre tour comença per les famoses illes flotants dels Uros. Aquest grup ètnic va abandonar la terra fugint de les guerres per passar a viure sobre les barques de totora dins del Llac. Amb els anys, però, van tenir la necessitat d'establir-se en un lloc fixe, deixant la vida barquera per viure a les illes construides per ells de totora. En aquestes hi viuen 3500 persones que subsisteixen bàsicament del turisme i pesca. A cada una de les illes hi viuen entre sis - vuit famílies, les quals esculleixen un president que és el que fa cumplir les normes internes, ja que aquí no arriba la policia. Una de les lleis que més sorprèn és que si una d'aquestes famílies incompleix els seus deures (per exemple, si no vol treballar), tallen la seva parcel·la deixant-lo a la deriva. El manteniment d'aquestes illes requereix d'un treball constant ja que el material del que estan construides es pudreix i s'ha d'anar renovant. Com conseqüència, les malalties que més pateixen aquestes famílies són l'artritis i pulmonies a causa de la humitat. Si requereixen atenció mèdica han d'agafar una totora que els porti fins a Puno.
Després d'aquesta visita tan especial, pugem a l'embarcació per anar fins a l'illa d'Amantaní on en un primer moment tot feia pensar que no tindríem lloc per dormir ja que les comunitats s'organitzen a partir d'una rotació per allotjar els/les turistes i no hi havien famílies disponibles. Cal destacar que eren les tres del migdia i havíem esmorzat a les 7:15h del matí, per tant, ens començavem a plantejar l'opció de provar la fauna i flora autòctona. Per sort, van aparèixer un grup de famílies disposades a acollir-nos. La Yolanda va ser la nostra amfitriona, una dona de 40 anys (que n'aparentava 15 més) que no parava de somriure, mare de 7 fills parits tots a casa seva amb l'ajuda del seu marit (ella estè convençuda que aquesta és la millor manera perquè diu que a l'hospital li farien mal). Per dinar ens va fer de primer sopa de quinua i de segon formatge fregit. Per la tarda vam anar a veure la posta del sol des de d'alt del Pachatata (pare terra en quechua). Però el més bó encara havia d'arribar... Quan la Yolanda ens apareix amb una muntanya de robes típiques amb la intenció de vestir-nos. Després d'uns moments de dubte, aconseguim empassar-nos la nostra dignitat i fer de GRINGUES. No obstant, va acabar sent quelcom molt divertit perquè vem estar ballant "danses típiques" (que consistien en fer-nos cansar) i rient tota la nit.
L'endemà ben d'hora tornem a l'embarcació rumb a l'illa de Taquile. Un illa molt mes turística on fem alguna caminata i visitem un centre textil artesanal. Una de les coses més curioses d'aquesta comunitat és la seva manera patriarcal d'organització on els homes són els únics que tenen dret a prendre decisions, fins i tot, quan caminen en parella les dones han d'anar darrera dels seus marits. Una altra característica, aquesta més graciosa, és l'ús dels chullos (gorros de llana) que fan servir els homes: n'hi ha de dos tipus; el de color vermell és pels homes casats i el de color vermell i blanc és pels solters, a més a més, aquest últim té diferents maneres de posar-se segons l'objectiu que es busqui: quan la punta del barret cau cap el cantó esquerre vol dir que l'home busca una relació sense compromís amb una noia (es a dir, un rotllet d'una nit), en canvi, si cau cap el cantó dret significa que està en busca i captura d'una noia per casar-se, però si el porta tirat endarrera és que no esta interessat en cap relació, nomes té intencions de passar-s'ho bé amb els amics. En aquesta illa gaudim d'un super dinar a les 11h del matí, on podies triar entre una truita del Llac Titicaca o una truita de gallina de l'Illa. Despres d'això, pugem al bot direcció Puno on ens esperen tres llargues i caloroses hores de viatge.
(Llac Titicaca)
Per cert, la truita del Llac Titicaca prové de Canadà i el Pejerrey també típic d'aquí és portat des d'Argentina. Aquests dos, sobretot el primer, s'estan menjant el peix autòcton del Llac fins el punt que l'estan fent desaparèixer.






UUUFFFFF.... Noies!!! quin viatge més al·lucinant!!!! que guapes esteu!!! quins paissatges!!!! Aix.... molts petonets!!! mar
ResponEliminaxurriii, ojala puguessiu estar aqui!!!
ResponElimina